Entrevista a un gran fitxatge des de fa dos anys, Montse Farrarons jugadora dels dos sèniors femenins.

 

Vaig començar a jugar a bàsquet a l’extraescolar que es feia al Vedruna quan feia 4rt de primària. Aquell any, dues de les meves millor amigues estaven jugant a l’equip Pre-mini mixte de Palafrugell, i els hi tenia certa enveja. Però com que no n’estaven del tot convençudes l’any següent no van continuar. Una d’elles era la Clàudia Casellas, amb la que vam decidir apuntar-nos a Begur. Així doncs, amb 10 anys va començar la meva etapa com a jugadora de bàsquet. Allà vaig passar grans moments i vaig fer grans amistats, ja que des de infantil fins a l’últim any, gairebé vam mantenir el mateix equip. La temporada 2008-2009, a la categoria Cadet, vam guanyar la lliga. Durant aquell any ens vam enfrontar amb el Bisbal Bàsquet amb moltes de les jugadores de les quals comparteixo vestuari actualment. A finals de temporada 2010-2011, després d’un any dolentíssim, vaig decidir venir a jugar al Bisbal Bàsquet, acompanyada de nou en aquesta nova etapa per la Clàudia Casellas. L’any passat vaig recuperar les ganes i la il·lusió per jugar a bàsquet i vaig començar a compartir vestuari amb moltes jugadores que veia jugar quan era més petita des de les grades de Begur.

 

1. Havies practicat algun esport abans que el bàsquet? Com recordes els teus primers anys com a jugadora? Tens alguna experiència a destacar d’aquests primers anys?

Crec que podria dir que ningú hagués pensat que acabés jugant a bàsquet, ja que de petita considerava que el fet d’anar corrents darrera d’una pilota era força estúpid, així que passava molt d’aquest tipus d’esport. Per això després de fer uns quants anys de natació, als 7 anys em vaig apuntar a gimnàstica rítmica sense grans èxits. Després vaig passar-me a l’atletisme, i crec que va ser en aquella època quan la meva visió dels esports de pilota va canviar, ja que també em vaig apuntar a l’extraescolar de bàsquet que hi havia al Vedruna i va ser l’any següent quan em vaig apuntar a Begur.

Dels meus primers anys com a jugadora de bàsquet, no recordo molta cosa. El que més recordo és passar-m’ho bé durant els entrenaments, ja que eren més jocs que res més, i també els partits, que tractaven només de anar corrents amunt i avall, sense gaire organització.

Un partit que no podré oblidar mai és un del segon any a la categoria Mini, on vam perdre com 100 a 0. A més a més, a aquell partit va venir el meu pare, així que sempre que pot m’ho recorda. Per tant, dubto que pugui arribar a oblidar-lo.

2. Fa dos anys que formes part del Bisbal Bàsquet, com és que vas prendre la decisió de venir a la Bisbal? T’havies plantejat anar a algun altre Club?

Mai m’havia plantejat canviar de club, però el meu últim any a Begur el recordo com el meu pitjor any en l’àmbit del bàsquet. Les coses no van anar com la majoria de nosaltres esperàvem i vaig acabar força cremada per certs problemes. A més, a principis de gener, durant els entrenaments de Nadal, vaig patir una subluxació de la ròtula dreta, una lesió que vaig anar arrossegant fins al mes de març que em va tornar a passar.  Aquí va acabar la temporada per a mi, ja que fins a finals del mes de juliol no vaig poder tornar a córrer.  A tot això, cal afegir que de l’equip que estàvem aquell any a Begur, totes les que tenien edat sènior l’any següent, plegaven, i n’hi havia un parell més que també, per tant, res hagués estat igual. Així que, quan la Clàudia Casellas em va plantejar la idea de venir a la Bisbal a jugar, al principi podríem dir que la vaig tractar de boja, però després de donar-li moltes i moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que necessitava un canvi d’aires després d’aquell any tant dolent.

 3. Què va ser el que et va sorprendre més quan vas arribar? I ara que ja portes dos anys què en destacaries?

Vaig arribar a la Bisbal temptant a la sort perquè ningú m’assegurava que havia pres la decisió correcte. Ara,  però, puc dir que és una de les millors decisions de la meva vida, ja que amb el temps que porto el club he gaudit del bàsquet com mai.

L’ambient que hi ha és genial, tothom té bon rollo i el traspassen amb molta facilitat. Considero que el fet que ja coneguéssim a força gent del club va facilitar la nostra adaptació. Ara, durant el meu segon any en aquest club, segueixo mantenint la primera impressió que vaig tenir: el Bisbal Bàsquet és una gran família, que com totes passa per bons i mals moments, que es gaudeixen i es superen amb l’ajuda dels altres.

 4. Et va costar adaptar-te amb les companyes de l’equip, tant a la pista com al vestidor?

Tot i haver estat un canvi molt gran, crec que em vaig adaptar força ràpid a les noves companyes d’equip. Tant en el júnior, com quan vaig començar a anar amb el sènior, ja que coneixia a les que també venien de Begur, i això em va ajudar.  Tot i així, crec que hi ha hagut un gran canvi en relació l’any passat. Em sento molt més a gust del que ja m’hi sentia l’any passat, suposo que deu ser perquè ja hi ha més confiança amb totes.

 5. L’any passat vas acabar sent una jugadora important en el sènior femení. Què vas pensar el primer cop que en Marc Quiñones et va dir que hi anessis a jugar? T’imaginaves que després del primer partit acabessis jugant la majoria de partits que quedaven per acabar la temporada amb aquest equip?

Me’n recordo perfectament del dia que en Marc em va dir per anar a entrenar amb elles els divendres, i també del dia que em va dir per anar a jugar-hi el següent dissabte. Portava molt poc temps al club (crec que portàvem dos partits de lliga amb les júniors) i venia d’estar molt de temps sense jugar per culpa del genoll, així que em va sorprendre molt. Vaig decidir agafar aquella oportunitat amb moltes ganes, no la volia desaprofitar. Des del principi em va donar molta confiança, va començar a comptar amb mi per cada partit i mica en mica vaig començar a guanyar minuts, sobretot a finals de temporada.

 No m’ho imaginava gens. Crec que el primer partit estava tan nerviosa que no me’n recordo de pràcticament res. Una de les poques imatges que recordo és l’Alba Punset ensenyant-me una jugada de banda dibuixant-se-la amb l’ungla a la cama, crec que ho recordaré sempre.

6. L’any passat, també vas formar part de l’ascens de categoria del sènior femení. Has notat molta diferència entre les dues categories?

Si que he notat diferència i a més, el fet de jugar amb el sènior A i amb el B, em permet comparar les dues categories. A 3ra B et pots trobar equips com el nostre, on casi totes són d’edat júnior i la majoria de les que ja són edat sènior, no la superen per gaire,  és a dir, som equips molt joves. En canvi, a 3ra A, sovint et trobes jugadores veteranes, que tenen molt de bàsquet darrera seu i que aporten grans coses als equip on juguen.

7. Actualment jugues amb el sènior A i sènior B. Després d’haver disputat 9 jornades, com veus els dos equips? Quin futur pronostiques pel sènior A?

Tant amb un equip com amb l’altre, es va notant una millora en el joc. Crec que el que ens fa falta ara és guanyar confiança en certs moments dels partits quan les coses no acaben de sortir del tot bé.  En el moment que aconseguim no abaixar el cap quan les coses no surtin com volem, segur que començarem a obtenir molt bons resultats.

8. Quin creus que ha sigut l’entrenador que t’ha marcat més amb els anys que portes en aquest esport? Per què?

Durant els anys a Begur, vaig aprendre molt dels dos entrenadors que vaig tenir durant els que considero els 4 millors anys d’aquella etapa, en Marc Martí i en Reda.

De la meva curta etapa aquí a La Bisbal, vull destacar el bon treball d’en Martí Xifre. Era la primera vegada que agafava un equip sol i crec s’ha de reconèixer que va tenir molta paciència en certs moments de la temporada i el gran treball que va fer amb nosaltres.

Però de tots els entrenadors que he tingut, crec que a qui li he d’agrair més coses, és a en Marc Quiñones. L’any passat jo venia d’un any molt dolent i em va donar una gran oportunitat al deixar-me formar part del sènior. També li vull agrair que durant els 3 mesos que vaig estar lesionada em va estar animant constantment i va seguir comptant amb mi quan em vaig recuperar.

 9. Quan vas arribar i vas anar veient les instal·lacions esportives, què vas pensar? Què creus quan des del Club es demani una millora obligada d’aquestes instal·lacions?

Al principi no n’era conscient de l’estat de les instal·lacions, però mica en mica, he pogut anar comprovant quin és realment, i creieu-me, deixa molt a desitjar. Durant els últims mesos hi ha hagut un gran empitjorament del terra del pavelló, i vegades, quan et trobes tirant tirs lliures, botes i la pilota gairebé no et torna. Veure com això els hi passa a les jugadores dels altres equips, és força vergonyós. Per tant, per aquest i altres motius estic molt d’acord amb el club quan reclama la millora del pavelló.

PREGUNTES RÀPIDES:

Un jugador/a de referència: Roberto Dueñas.

Un equip: El barça.

Cinc inicial ideal del Bisbal Bàsquet: Cinta Díez, Clara Ferrer, Alba Aramburu, Magalí Adarnius i Mireia Sanjuan

Un lema: El que més he sentit durant aquest temps al Bisbal Bàsquet de la boca d’en Capon, ha estat: Pit i collons! Perquè saber encaixar les derrotes també és vèncer.

Un hobby: El teatre, cuinar postres i anar a la platja.

Mar o muntanya: Mar i si és des de Llafranc, millor.

Si només et poguessis endur una cosa a una illa deserta, què t’emportaries? Moltes tauletes de xocolata negra, o hauria de dir a en Joel Joan? Eeh Sanjuan?? jajaja

Una cançó: Common People, de Pulp.

Un somni: Poder jugar a bàsquet durant molts anys més i sobretot que els genolls em respectin al màxim.

El millor moment: Recordo molts bons moments amb la resta de companyes d’equip durant els anys de Begur i  el dia que en Marc Quiñones em va dir per anar a entrenar amb el Sènior, ja que així vaig poder formar part de l’equip que va aconseguir l’ascens.

El pitjor: Recordo dos moments molt dolents. El primer va ser durant la primera lesió de genoll que vaig tenir, quan el primer metge que vaig anar em va insinuar que podria ser que no pogués tornar a jugar bàsquet, aquí va ser quan vaig adonar-me de com m’agrada aquest esport. El segon va ser el 19 de novembre de l’any passat, que quan quedaven pocs segons de partit vaig rebre un cop al genoll i a l’instant ja vaig notar que m’havia fet mal de veritat. No podia deixar de pensar en què només feia poc més de 3 mesos que m’havia recuperat de l’altre lesió i estava gaudint com mai del bàsquet.