L’ENTREVISTAT D’AVUI ÉS IGNASI SABATER, PÍVOT VETERÀ DEL SÈNIOR MASCULÍ A.

Des de ben petit que m’ha agradat l’esport, tant veure’l com practicar-lo. El bàsquet, el futbol, el tenis, la bicicleta, etc. Però quan va arribar aquella època en què un havia de decidir què volia fer, jo em vaig decantar pel bàsquet i pel futbol. Vaig estar un temps jugant a les dues coses, però influenciat per la figura de la Pepita Palomeras, em vaig decantar pel bàsquet.

Des dels inicis, vaig començar a jugar al C.B. Verges amb els companys de colla, fins que va arribar un dia que la majoria van optar per anar-se’n a jugar a futbol i ens vam quedar sense equip. En aquells anys, hi havia molt bona relació entre el president del Bisbal Bàsquet i la Pepita Palomeras i, gràcies a això, vam poder fitxar pel club bisbalenc. Allà hi vaig estar fins a l’etapa de cadet, quan vaig tornar a fitxar pel Verges i, posteriorment, pel Bàsquet Torroella fins a l’època de júnior.

Més endavant vaig tornar a Verges per fitxar pel sub-21 del C.B. Verges – Bisbal (equip format mitjançant un acord entre les dues directives). M’hi vaig quedar fins a l’etapa sub-25, fins que un bon dia en Cano, en Casas i en Lou em van fitxar pel Bisbal Bàsquet. Aquí vaig viure els meus millors anys i vaig coincidir amb gent molt maca.

Després d’uns anys inoblidables a la Bisbal i d’aconseguir per segona vegada l’ascens a Copa Catalunya, vaig tornar al Sènior de Verges (amb qui vam aconseguir per primera vegada l’ascens) i, posteriorment, al C.E. Palamós, on em vaig retrobar amb els antics companys. Vam tornar a aconseguir l’ascens a Copa Catalunya, però per diferents circumstàncies vaig abandonar el club a final de temporada per fitxar pel Club Bàsquet l’Escala, sota les ordres d’en Cano. Malauradament va ser una mala experiència perquè pocs partits després d’haver iniciat la lliga, la junta directiva va destituir l’entrenador sense cap mena d’explicació i juntament amb altres jugadors, vam abandonar el club per solidaritat amb el nostre company.

Després d’un any sabàtic, en Joan Ferrer em va tornar a portar cap a la Bisbal, on m’hi sento molt i molt a gust.

1. Com vas començar a jugar a bàsquet?

Quan érem petits, el nens i nenes de Verges vam tenir la sort de tenir una persona com la Pepita Palomeras, que va fer una tasca realment impagable per l’esport vergelità i ens va engrescar a tots. Haig de dir que, de petits, ho tocàvem una mica tot; fèiem bàsquet, atletisme, futbol… Però finalment molts de nosaltres ens vam decantar pel bàsquet. Jugàvem al pati de l’escola, els dissabtes a les 9 del matí, amb els cèrcols de les cistelles glaçats i amb més d’un genoll pelat… però, tot i això, em vaig decantar pel bàsquet. Allà ja em vaig enfrontar a jugadors com l’Escrihuela, en Casas, en Vilaclara, en Sergi Pla… i a un base del Begur baixet, arrissat, que feia molta ràbia: en Marc Nieto.

Al C.B.Verges sempre depeníem del nombre de jugadors que érem al començar la temporada per poder fer equip o no. I hi hagué un any que la majoria de jugadors van optar pel futbol i la resta vam haver de buscar-nos la vida. Va ser llavors que vaig iniciar els meus passos al Bisbal Bàsquet (no a l’Atlètic Bisbalenc, ha ha ha!). Allà vaig conèixer en Jordi Ferrer, el nostre entrenador. Una gran persona a qui admiro molt i un referent quan parlem de bàsquet. El nostre base era un tal Joan Ferrer…

Més endavant, també vaig jugar amb el Bàsquet Torroella.

2.       L’any passat vas tornar al Bisbal Bàsquet per ajudar els joves jugadors del sènior A a la nova categoria de 2a Catalana. Molta gent, però, no sap que no és ni la primera ni la segona vegada que vens a jugar al Club. Què et va portar a jugar a la Bisbal les tres vegades?

 Com ja he comentat, la primera vegada que vaig arribar al club va ser gràcies a la col·laboració entre la directiva del club bisbalenc i la del Verges. Nosaltres no podíem fer equip i vam aterrar al Pavelló de la Bisbal gairebé 6 jugadors de Verges. No érem els primers vergelitans adoptats a la Bisbal, perquè en el club ja hi havien passat els germans Resta, en Jordi Cullell, en Josep Arbat, entre d’altres.

La segona vegada que vaig fitxar pel Bisbal Bàsquet va ser ja de Sènior. Jugava al C.B. Verges i estàvem realitzant unes grans temporades a Territorial. A la Bisbal, ja hi entrenava en Loureiro acompanyat d’en Cano. Un bon dia vaig assabentar-me que en Cano i en Casas eren a la grada veient el nostre partit. Al finalitzar, em van dir que em volien fitxar de cares a la propera temporada i que em seguirien durant uns partits. Finalment, vaig tenir el privilegi de tornar al Bisbal Bàsquet i ser entrenat per un dels millors entrenadors que mai he tingut: en Joan Loureiro. Des de llavors, he viscut la millor etapa de la meva vida, esportivament parlant. Ascensos, tardes de glòria, bon bàsquet, algun descens… però sobretot el caliu i el bon ambient d’un grup de jugadors que, agermanats amb el públic i la directiva, érem com una gran família. De vegades, quan hi penso, tinc la sensació que he sigut un privilegiat i que he tingut molta sort de poder coincidir amb aquesta gran fornada de jugadors. Ja sigui a la Bisbal com més tard al Palamós, el que hem aconseguit durant tots aquests anys és realment una bogeria. A més, al final, el que en queda de tot  plegat és una gran amistat entre uns i altres, i això és el més important.

I la darrera vegada que vaig fitxar pel club bisbalenc va ser la temporada passada. Portava gairebé un any sense jugar a bàsquet, quan en Joan Ferrer em va trucar per veure què feia i si em faria il·lusió tornar al club, amb un rol diferent. En aquells moments em va fer molta il·lusió la idea, però no em podia comprometre del tot, ja que estava de regidor a l’Ajuntament de Verges i no podia assistir a tots els entrenaments. Finalment vaig fitxar i no me n’arrepenteixo gens ni mica, ja que ha estat molt gratificant. Encara recordo els aplaudiments que em van dedicar els jugadors quan vaig entrar a la pista en el primer entrenament. Realment, se’m va posar la pell de gallina.

3.       Quin ha sigut el teu rol dins de cada equip dins d’aquestes tres etapes? Quina qualificaries de millor?

Sempre m’he considerat un jugador normal, amb un rol força definit, el de fer grup, fer pinya i ajudar a l’equip en tot el que es pugui. Durant les diferents etapes he coincidit amb grans jugadors i grans entrenadors, amb autèntics “cracks” del bàsquet. Quan et trobes envoltat de jugadors com un Mora, un Miralles, un Ferrer, un Escrihuela, un Nieto, un Escatllar… aprens de seguida quin és el teu rol. Els jugadors, per sistema, som molt egoistes; volem jugar sempre i moltes vegades ens enceguem i no veiem més enllà que això. Ara bé, amb el temps te n’adones que malgrat no haver tingut tots els minuts que hauries desitjat, que malgrat no haver rebut les pilotes que un t’esperaves, tots els èxits aconseguits també són mèrit teu. Perquè l’èxit s’aconsegueix per la suma de petites coses, del treball realitzat durant dies, setmanes, mesos… i llavors veus que tu també n’has estat partícip. I quan un fa balanç, això és el que realment importa.

Pel que fa a la darrera temporada, va ser un any molt difícil amb un final molt feliç. Portàvem una dinàmica molt negativa i la majoria de jugadors no estaven acostumats a perdre. Entrenàvem molt, treballàvem molt, però els resultats no arribaven. I aquí potser vaig adquirir un rol diferent; aportar serenitat quan les coses no anaven bé; donar un copet a l’esquena quan a un no li sortia aquella jugada o aquell tir que no li entrava; portar alegria a dins del vestidor; fer veure que amb paciència tot arribaria, etc. En definitiva, ser un Escatllar o un Joan Ferrer, però a dins de la pista. I la veritat és que ho vam aconseguir. I us ben juro que ho vaig assaborir com si hagués estat un ascens.

Dit tot això, no hi ha millors ni pitjors etapes. Totes tenen les seves coses bones i dolentes. Em quedo amb el que he comentat anteriorment: penso que he tingut molta sort de poder coincidir amb tots aquests grans jugadors.

4.       Vas formar part dels Anys d’Or del Bisbal Bàsquet. Hi veus alguna similitud amb els joves jugadors que comparteixes vestidor? Explica’ns alguna anècdota d’aquelles temporades.

El Bisbal Bàsquet és un club que ja fa temps que està fent molt bé les coses. Es cuida molt el bàsquet base, es tenen uns valors d’identitat molt clars i això, a la llarga, et dóna els seus fruits. I ara n’estem veient un exemple. Tots aquells jugadors que en els anys d’or del Bisbal Bàsquet estaven a la grada animant, ara són partícips dels èxits del club. Els jugadors tenen compromís, ja no només jugant i defensant els colors, sinó que molts d’ells fan d’entrenador, realitzen tasques del club, organitzen el Campus, les 24 hores, etc. I totes aquestes coses fan que actualment el club gaudeixi d’una molt bona salut. També és molt important destacar la figura dels pares, mares i família en general que d’una manera o altra, s’impliquen amb el club.

Els anys d’or que comentes, van ser això, uns anys gloriosos. Vam aconseguir crear una química especial amb l’equip, famílies, club i afició en general. El bon ambient que hi havia al vestidor es traduïa amb èxit a la pista. Treballàvem i entrenàvem molt, però ens divertíem fent-ho. Tot era generositat, humilitat, entusiasme, confiança i compromís.

D’aquella època en destacaria moltes coses i a moltes persones, però m’agradaria destacar una figura a qui considero imprescindible i que és un dels principals culpables que tot allò rutllés: en Cano. Ell era la “xispa” al vestidor, ell era l’alegria, el que ens recolzava en tot moment, el que et feia aquella trucada de telèfon quan més la necessitaves, etc. Des d’aquí volia agrair-li tot el que va fer durant aquells anys.

Si veig similituds amb abans i ara? Evidentment que sí. Hi ha molt bon ambient, estem treballant molt i molt bé, l’afició sembla que torna a omplir la grada i malgrat haver guanyat molt, encara hi ha moltes ganes de triomf. Els jugadors d’abans i els d’ara som jugadors compromesos, molt bones persones i ens encanta el bàsquet. I penso que la incorporació d’en Jordi Miralles i en Marc Nieto, aportarà a l’equip aquell punt de veterania i qualitat que ens anirà molt bé per seguir creixent.

Anècdotes? Un munt, en podríem fer un llibre. Però la majoria són a fora de la pista, i aquestes millor que me les guardi. Per explicar-ne alguna, el dia que en un partit a Llívia, en Cano va oblidar-se les fitxes i vam haver de jugar amb els nostres DNI i molts no el portaven. L’escridassada d’en Lou va ser de campionat. Tant, que dubto que els que érem allà presents ens hàgim deixat mai més el DNI en un partit. Uns van jugar amb el carnet de la biblioteca, d’altres amb la foto falsificada… un espectacle! Ah, i vam perdre.

I una altra bona anècdota va ser a la pista del Boet Mataró, un equip amb jugadors molt alts i forts. Havíem estat treballant durament tota la setmana amb la intenció d’asfixiar-los fent pressió i sortint al contraatac. Arribem a Mataró i ens n’adonem que malgrat tenir la pista llarga lliure, ens fan jugar en el camp petit. En Lou, molt emprenyat, ens reuneix abans de l’escalfament i ens diu: “consigna a la roda d’entrada: tothom que pugui que es pengi del cèrcol fins a trencar-lo”. Així ho vam intentar, fins que a mig escalfament en Nieto el va trencar. En Lou ens torna a cridar i ens diu: “bé nanos, objectiu aconseguit: jugarem a la pista llarga i aconseguirem la victòria!”. 

5.       Ja fa anys que actues com a Jesucrist a la ja famosa Processó de Verges. Com és això d’actuar de salvador davant de tanta gent? Creus que també vas actuar com a salvador l’any passat en la permanència a 2a Catalana?

Sí, ja fa molts anys que actuo a la Processó de Verges fent el paper de Jesucrist. Sóc una persona totalment agnòstica, però a qui li encanta fer teatre. I la veritat és que poder participar en aquesta antiga tradició del meu poble fent aquest paper és una gran experiència. Comporta molt de temps, molts assajos i molta disciplina… però val la pena. El 2014 serà la meva darrera actuació en aquest paper, ja que he decidit deixar-ho i donar pas a la gent més jove.

Referent a la segona part de la pregunta, la meva aportació a l’equip durant la temporada passada no la qualificaria de salvador, ni molt menys. Jo era un jugador més de la plantilla i només em vaig dedicar a ajudar als jugadors de l’equip en tot el que vaig poder. És un grup amb moltes qualitats, amb una mentalitat molt guanyadora i que sempre estan disposats a aprendre. Vam treballar de valent i la veritat és que tots plegats vam realitzar una segona volta molt bona i vam aconseguir el títol més important de la temporada: la permanència i la continuïtat del projecte.

 6.       Després del canvi d’entrenador del primer equip, quines diferències has notat respecte en Joan Ferrer? T’esperaves aquest inici tant bo de lliga? Quin futur pronostiques de cara a final de temporada?

La temporada passada en Joan Ferrer va realitzar una gran tasca. Els resultats són a sobre la taula: dos campionats de Catalunya i una permanència a 2a Catalana. Tenia molta confiança amb tots els jugadors, els coneixia de feia anys i això es notava a la pista. Penso que és un bon entrenador que ha realitzat una gran feina en el club bisbalenc, no només a les banquetes, sinó també a les oficines i en l’àmbit social.

Aquesta temporada ens entrena en Lluís Feliu, un entrenador de molt nivell a qui els resultats també l’avalen. Ell ha agafat la direcció de l’equip i s’ha trobat amb un bloc força definit. A més, ha incorporat a tres grans jugadors; dos amb molta experiència i un amb un futur molt prometedor. Penso que la principal diferència amb la temporada passada és que enguany treballem molt més la defensa i estudiem encara més el rival. Això, el bon treball als entrenaments i el bon ambient que hi ha dins l’equip, ha fet que tinguéssim aquest inici de temporada tan esperançador. Esperem que segueixi així! Penso que si seguim treballant igual, amb aquesta intensitat i ens mantenim forts a casa, obtindrem un bon resultat a final de temporada.

7.       Aquest any hi ha hagut la incorporació de gent nova a la directiva del Club. Com veus el seu funcionament en comparació amb l’any passat? I amb els altres anys que t’has vestit blanc, roig i negre?

En totes les etapes que he estat involucrat amb el Bisbal Bàsquet hi ha hagut gent molt vàlida, amb un gran compromís amb el club. Tant la tasca de les juntes directives encapçalades per en Pacreu, com la d’en Quim Vancells, com l’actual d’en Joan Ferrer penso que han estat a l’altura.

Com ja he dit, el club està fent les coses molt ben fetes i no tinc cap mena dubte que seguirà així.

8.       Com ja hem dit en la primera pregunta, has jugat en tres etapes diferents en el Bisbal Bàsquet. Com veus les instal·lacions actualment en comparació als primers anys de jugar a bàsquet a la capital del Baix Empordà? Amb quins ulls veus que des del Club es demani un pavelló nou?

Les instal·lacions esportives estan gairebé igual que quan vaig arribar de petit. L’única cosa que ha variat és el terra, i no ha millorat massa, la veritat. Penso que des de l’Ajuntament no s’ha tingut massa en compte la importància que té el bàsquet a la Bisbal d’Empordà. No ho sé, vist de fora, i essent un usuari com sóc del Pavelló, un arriba a pensar que es podrien haver estalviat alguns diners destinats en altres construccions i haver-los invertit per fer alguna mena de millora de les instal·lacions.

Tal i com estan les coses actualment, dubto que es plantegi la construcció d’un nou Pavelló Municipal, però el que sí que hauria de fer el consistori és vetllar i garantir unes instal·lacions dignes per un club amb tanta vida com és el Bisbal Bàsquet.  

PREGUNTES RÀPIDES:

– Un jugador/a de referència: de petit m’encantava en Màgic Johnson. També vaig vibrar molt amb l’Audie Norris, en Drazen Petrovic, en Toni Kukoc…

– Un equip: De sempre he estat del Barça, però em fascinava la Jugoplàstica d’Split.

– Posició on jugues: Pívot.

– Cinc inicial ideal del Bisbal Bàsquet: Millor un equip amb més efectius home… Jordi Miralles (J.C. Mora), Jordi Ferrer (Pau Soler), Xevi Escrihuela (Jordi Mitjà), Marc Nieto (Marc Resta) i Josep Arbat (Marc Curto).

– Un lema: Tot està per fer i tot és possible.

– Un hobby: llegir, el teatre i anar a córrer per la muntanya.

– Mar o muntanya? L’Empordà.

– Si només et poguessis endur una cosa a una illa deserta, què t’emportaries? Una càpsula Hoi Poi.

 – Una cançó: no sóc d’una sola cançó… Ara mateix escoltaria Common People de Pulp.

– Un somni: jugar amb el Bisbal Bàsquet en un país lliure. Això voldrà dir que la Independència de Catalunya arribarà ben aviat, perquè no em queden massa anys de bàsquet…

 – El millor moment: N’he viscut molts de bons, molts! Però el millor encara ha d’arribar, segur.

– El pitjor: la destitució d’un entrenador teu.